L'adéu de El Mètode Grönholm

La darrera obra de teatre que vaig anar a veure va ser El mètode Grönholm, al Poliorama. Me la van recomanar diverses persones, de les quals moltes d'elles l'havien anada a veure més d'un cop.

El passat mes de febrer van fer la darrera representació després de 9 anys damunt els escenaris, primer  al Teatre Nacional de Catalunya i des del 2004 al Poliorama.

Amb rècord d'espectadors a Catalunya i múltiples versions a tot el món, aquesta comèdia ha elevat el teatre català a les cotes més altes.. Per això, i perquè quan la vaig anar a veure al gener em va semblar un boníssim retrat àcid de la societat actual, avui a periodismedecultura parlarem una mica més d'aquesta obra.
La posada en escena és senzilla, l'escenari representa la sala d'espera d'una oficina, on hi concorren els quatre actors: Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Díaz.

 A El mètode Grönholm, quatre canditats-tres homes i una dona- es presenten a la fase final d'unes proves gens convencionals que ha organitzat una important multinacional per triar un alt executiu. A què estan disposats a renunciar per aconseguir la feina? Fins on arriba el seu esforç i la seva lluita per obtenir el lloc de treball somiat? Quins són els límits morals de l'actuació dels quatre candidats? El joc entre els aspirants esdevé també un combat de sentiments, ambicions i enveges, sempre en els límits entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida.

Així doncs, seguint escrupulosament les regles de la dramatúrgia clàssica (unitat d'acció, de lloc, de temps i de personatges), el director ens proposa una divertida i estimulant radiografia de les tensions i els conflictes del món laboral, que és també un retrat àcid i punyent de les lluites de poder, de la competitivitat fertoge, i dels imperatius de la nostra societat contemporània.

A l'acabar aquesta obra et deixava la sensació d'haver de ser més sensat amb un mateix i amb la resta de persones que t'envolten. És una llàstima que l'hagin deixat de representar, però és clar, com tot a la vida, les coses bones tenen també el seu final.