dilluns, 30 de maig del 2011

L'OULIPO. Entre la literatura i les matemàtiques.

A l'entrada d'aquesta setmana a periodismedecultura us parlaré d'una vessant literària que desconeixia fins fa uns mesos. Es tracta de l'OuLiPo (Ouvroir de Litératture Potentielle) el qual vaig descobrir degut a una assignatura de francès que realitzo a la UAB. El passat desembre, el Grup d'Investigació en Escriptura Subversiva (GRES) va organitza la Semana OuLiPo, a la qual hi van assistir tres dels actuals oulipians, Anne F.Garreta, Valérie Beaudouin i Hervé Le Tellier, per presentar el grup i proposar tallers d'escriptura.

L'OuLiPo, que significa Grup de Literatura Potencial, va ser fundat el 1960 a París per François Le Linnais, Raymond Queneau i una desena d'escriptors, matemàtics i pintors. El seu objectiu era inventar noves formes poètiques o novel·lístiques a partir d'una espècie de transferència de tecnologia entre matemàtics i escriptors, van tractar de crear una literatura basada en conceptes matemàtics.

Aquest nou moviment literari va arrelar formalment com un club selecte, secret i no convencional, que va renunciar desde el principi a afiliar-se com a vanguardia. Si el surrealisme abandona la raó i acut a l'inconscient en la recerca d'un procés de creació sense restriccons, el paradigma oulipià traça la ruta completament en el sentit contrari. Aquest moviment aplica conscient i raonablement restriccions que els permetin noves formes de creació. 

El propi Le Lionnais va expressar així el mètode de treball de l'OuLiPo:
"És possible formar textos que tinguin qualitats poètiques, surrealistes, fantàstiques o d'altres que no tinguin qualitat de potencials. Així, és aquest darrer caràcter el que és essencial per a nosaltres. És l'únic que deu seguir la nostra elecció... La fi de la literatura potencial és proveïr als futurs escriptors de tècniques noves que puguin reservar la inspiració de la seva afectivitat. D'aquí la necessitat d'una certa llibertat. Anomenem doncs literatura potencial a la recerca de noves formes i estructures que podran ser utilitzades pels escriptors com millor els hi sembli".

El procés uniria dues disciplines, les matemàtiques i la literatura, totes dues intuitives però alhora acadèmicament diferents. Així doncs, conceptes com restricció (semàntica, fonètica, combinatòria...) es van importar de les matemàtiques per aplicar-se sobre el material propi de la literatura: les paraules.
L'OuLiPo no estableix una normativa artística, només ofereix un procediment de creació. Va incorporar figures com Itali Calvino, Marcel Duchamp i Georges Perec, i actualment té 34 membres. El mètode de treball consisteix a crear limitacions, inspirades en les matemàtiques, que marquen l'escriptura dels textos. Un autor oulipià, segons el web del grup http://www.oulipo.net/, és com una rata que construeix ella mateixa el laberint del que es proposa sortir.

Així que ja sabeu, si voleu descobrir una mica més en què consisteix això de la literatura potencial només heu de buscar una miqueta a Internet sobre aquest món tan desconegut de literatura i matemàtiques.

 Fins aviat!



divendres, 20 de maig del 2011

Concert sonocromàtic de Neil Harbisson a la UPF

L'entrada d'aquesta setmana a periodismedecultura tracta d'una vessant cultural totalment desconeguda fins al moment per a mi. Es tracta de la música sonocromàtica, desenvolupada pel jove anglès Neil Harbisson, la qual vaig conèxier ahir a un concert que va oferir a la Universitat Pompeu Fabra, i us haig de dir que  em va sorprendre força perquè és diferent a qualsevol cosa que hagi vist abans.

Per entendre una mica més de què es tracta això de la música sonocromàtica us vull fer unes petites pinzellades del seu autor. Harbisson és un artista visual i compositor irlandés i britànic, i el primer ciborg del món reconegut per un govern. Això és degut a que pateix una malaltia poc comuna anomenada acromatopsia, una condició visual que des de naixement l'obliga a veure el món en blanc i negre.  Per superar aquest fet als 20 anys es va instal·lar un eyeborg al cap (no el té implantat) per poder escoltar els colors, ja que converteix els colors en notes musicals. Per tant, viu en una banda sonora contíua, amb una pista extra d'àudio. També és co-fundador i president de la Fundació Cyborg, una organització internacional dedicada a ajudar els èssers humans a convertir-se en ciborgs.

Ahir va oferir un dels múltiples concerts cyborgs que organitza a diverses ciutats de tot el món. L'esdeveniment es va dur a terme a la Universitat Pompeu Fabra, i és diferent a qualsevol concert al que hagi pogut anar. El Neil, com un director d'orquestra, ,es va asseure amb el seu inseparable ull cyborg al control de la taula de mescles. Al seu davant, la pantalla on apareixerien els colors i les imatges a les quals 4 cantants posarien veu.

Les 4 noies, col·locades d'esquenes a la pantalla i de cara al públic, portaven un aparell com el del Neil amb el qual a través d'un mirall, es reflectia el color de la pantalla i  transmetia a les cantants el so que elles reproduien. Així doncs podriem dir que posaven veu al so precodificat que té el Neil per a reconèixer  cada so, i per uns moments, podiem escoltar el que el nostre protagonista sent constantment al obrir els ulls.

Al llarg del concert sonocromàtic, Harbisson anava guiant les cantants pels diferents actes. Durant 1 hora es van cantar colors, combinacions de colors, cares de persones, frases, discursos de personalitats com Martin Luther King o Adolf Hitler, i fins i tot retransmissions de gols, com la del Joaquim Maria Puyal del gol de Messi contra el Getafe l'any 2007.

La música i les imatges però, no van ser l'única sorpresa d'aquella tarda. Una ballarina de dansa contemporània expressava físicament la seva interpretació d'aquells sons, i va anar creant una coreografia al voltant de les 4 parets de al sala on es celebrara el concert cyborg.

Realment ha estat una experiència cultural nova per a mi, i si hagués d'escollir un adjectiu per a descriure-la aquest seria sense cap mena de dubte el de sorprenent. Mai abans havia pensat com sonaria un verd festuc o un blau marí, ni tampoc quina combinació de colors és la que correspont a un quadre com La Mona Lisa de Leonardo Da Vinci, ni molt menys, quina música pot desprendre la cara d'un actor, o un frase escrita en blanc i negre. Per cert, d'entre totes les frases que van aparèixer, en destaco una del propi Neil Harbisson "La teva cara em sona".

A continuació us deixo alguns enllaços i vídeos per a que conegueu una mica més el Neil.

Bon cap de setmana i fins aviat!







diumenge, 15 de maig del 2011

Retorn al costumisme amb "Benvenuti al Sud"

A l'entrada d'avui a periodismedecultura us parlaré d'un film que vaig veure fa poc, Benvenuti al sud.

Fa tres anys una pel·lícula francesa titulada Bienvenue chez les Ch'tis es convertia en el major èxit de taquilla del cinema francès en tota la seva història. Els film es va exportar a la resta d'Europa amb resultats igualment exitosos, i entre d'ells trobem Benvenuti al sud, la versió italiana.

En aques cas el protagonista és l'Alberto, l'encarregat d'una oficina de correus a una ciutat del nord d'Itàlia. Presionat per la seva dona, està disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir un trasllat a Milà. Els seus intents per aconseguir aquest ascens passen per fer-se passar per invàlid, fertque resulta ser un gran desastre. Com a càstig, és traslladat a una petita ciutat del sud del país, un veritable malson per un habitant del nord. Però gràcies a la màgia del cinema, res serà com ell esperava.

Tot i que plora el primer cop que arriva al poble on s'hi haurà de passar els propers dos anys, el company de feina que es convertirà en un dels seus suports més grans li diu que quan algú arriva al sud plora dos cops, una quan arriva i l'altre quan ha de marxar. I així és, encara que al sud d'Itàlia la gent té la fama de prendre's la vida d'una altra manera, més relaxada, mentre que d'on prové el nostre protagonista, el nord, la gent té una mentalitat més freda i mecànica, l'Alberto s'acaba adonant que el que allò que els separa és menor que el que els uneix.

Val a dir que aquest és el debut en solitari del napolità Luca Minierom, una comèdia rústica que sense cap mena de dubte ens fa apuntar una destinació més a la nostra llista de viatges a fer algún dia.

Un film senzill però graciós ideal per veure una tarda de diumenge com la d'avui.






A continuació us deixo el link amb el tràiler. Fins Aviat!

dijous, 5 de maig del 2011

CULTURA I ESPORT

L'entrada d'aquesta setmana a periodismedecultura tracta de la relació entre cultura i esport.
Podem considerar que l'esport és cultura si adoptem la noció de cultura dels antropòlegs i els sociòlegs, que entenen per cultura tota norma de conducta socialment establerta. El terme comprèn, doncs, tant les produccions literàries i artístiques com les tècniques, inclòs el món del treball i el de l'esport. També podem considerar que l'esport és cultura si utilitzem aquest terme com a sinònim d'indústria de la cultura, que és un tipus de cultura característic de la societat contemporània. Com que l'esport és un dels arguments centrals de la indústria de la cultura i, en el moment actual, tota la cultura és indústria de la cultura, la conclusió és que l'esport és una part d'aquesta cultura. 

Partint doncs d'aquesta base, podem constatar que al llarg dels darrers anys la societat ha modificat la seva interpretació del paper de l'esport, des del simple entreteniment, a concebre's com a part d'expressions culturals (fotografia, llibres, pel·lícules) i a entendre's com a cultura en si mateixa. A grans trets aquest procés es resumiria de la següent manera:
ESPORT-RECREACIÓ-ESPECTACLE-CULTURA FÍSICA-CULTURA 
L'esport esdevé susceptible a atravessar barreres idiomàtiques, polítiques i religioses, i s'instaura als costums de milions de persones creant sentiments de pertinença a una modalitat o a un equip. Com a resposta a la necessitat de practicar o consumir esport (entès com a espectador) sorgeix la utilització racional del temps dels individus (recreació), una part del qual el dediquen a l'esport. Quantes més persones comparteixin un esport i temps de recreació per dedicar-li, apareixeran més practicants i més espectadors, masses que cerquen gaudir amb l'espectacle de l'esport. Quan es desenvolupen sentiments de pertinença que comparteixen milions de persones, es transforma en una manera de fer i de pensar, en un costum. És per això que la societat fomenta el seu desenvolupament esdevenint el que es coneix com a cultura física. Finalment veiem com l'esport esdevé una part de la cultura de les societats, ja que passa a formar part del conjunt de trets distintius, intel·lectuals i afectius que caracteritzen una societat o un grup social.


Com qualsevol fenomen de masses, la cultura de l'esport és un mitjà d'explotació econòmica i mediàtica. En aquest punt és quan entra en joc la multitud de produccions culturals que s'en deriven de l'esport. Com hem dit anteriorment films "Invictus", llibres "No tindràs collons de fer-ho", exposicions i premis de fotografia World press photo" en el seu apartat d'esports, museus "Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch"...

Des d'aquest blog vull manifestar que l'esport és una forma de cultura, i que per tant, existeix quelcom conegut com Cultura de l'esport

Fins aviat!




diumenge, 1 de maig del 2011

DESAPAREGUTS, de Gervasio Sánchez al CCCB

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), La Casa Encendida de Barcelona, La Casa Encendida de Obra Social Caja Madrid i El Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León presenten simultàniament l’exposició Desapareguts. Aquesta mostra fotogràfica del fotoperiodista especialitzat en zones de conflicte Gervasio Sánchez pretén aproximar-nos al tema de la desaparició forçosa a països com Xile, Argentina, Perú, Colòmbia, El Salvador, Guatemala, Iraq, Cambodja, Bòsnia-Herzegovina i Espanya entre els anys 1998 i 2010.
 
Desapareguts  és un contundent document contra l’oblit i té com a objectiu rescatar la memòria sepultada de persones desaparegudes en diversos conflictes bèl·lics i processos de repressió. La presentació de l’exposició s’inscriu en una acció cultural de gran envergadura que, per primera vegada al panorama expositiu espanyol, implica l’exhibició simultània a tres ciutats -Lleó, Barcelona i Madrid- d’un macro projecte fotogràfic centrat en la mateixa temàtica i a càrrec del mateix autor.
 
Cadascun d’aquests centres exhibirà una àmplia selecció de fotografies totalment diferent, cosa que la converteix en una proposta expositiva realment nova. No obstant això, a cadascuna de les tres exposicions es manté la mateixa estructura narrativa, els mateixos blocs temàtics i les tres conclouen amb un significatiu epíleg dedicat a Espanya, on s’aborda l’actual procés de recerca i exhumació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.



A més de material fotogràfic, l’exposició inclou dues gravacions audiovisuals que ens apropen a l’experiència de testimonis de familiars de desapareguts i mostren i reprodueixen el so ambient de centres de detenció i llocs d’inhumacions.

La relació de Gervasio Sánchez amb el drama plasmat a Desapareguts arrenca a Guatemala l’any 1984, moment en què inicia la seva trajectòria professional com a periodista independent, especialitzat en conflictes armats. Des de llavors i fins a l’actualitat, Gervasio Sánchez ha cobert nombrosos conflictes bèl·lics i ha desenvolupat diversos projectes a llarg termini sobre les víctimes. En aquests 25 anys d’activitat professional, el tema de la desaparició forçosa ha sigut una constant en l’obra del fotògraf que, de manera intermitent, s’ha submergit en nombrosos països afectats per aquesta problemàtica. L’exposició Desapareguts constitueix el projecte més extens i voluminós dels realitzats fins ara per Gervasio Sánchez.
En el marc de l’exposició, els tres centres celebraran també unes jornades destinades a reflexionar i debatre
el fenomen de la desaparició forçosa.

A partir del coneixement directe dels llocs i les situacions, a més del contacte viscut amb els familiars dels desapareguts, les fotografies recorren des dels centres de detenció i tortura (presons, etc.), fins a les exhumacions i fosses comunes, els processos d'identificació de les víctimes, així com l'experiència vital dels familiars registrada a través de centenars de retrats en els quals apareixen amb objectes i fotografies dels desapareguts. 
 
Aquesta exposició es troba des del 2 de febrer, i conclourà aquesta tarda fins les 20h, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), c\ Montalegre, 5 (Barcelona)


Si voleu saber-ne més de l'autor, a continuació us deixo el blog de Gervasio Sánchez
http://blogs.heraldo.es/gervasiosanchez/


Fins aviat!
 

 

diumenge, 24 d’abril del 2011

Escriure llibres on-line a Goodnberg.cat

El  Sant Jordi d'aquest any ja ha passat, i per acomiadar-lo com cal a l'entrada d'avui de periodismedecultura parlarem d'una proposta de literatura on-line.

Es tracta del web Goodnberg.cat, un projecte català que va nèixer tot just a principis d'any amb la intenció de redactar llibres fets en comú. Tant senzill com donar-se d'alta i començar a escriure. Hi ha dues opcions possibles, la primera crear un nou títol, o bé afegint-se a l'escriptura d'alguns llibres ja iniciats per altres usuaris.

Així doncs capítol a capítol, els internautes fan les seves propostes de continuació, i l'opció més votada és la que finalment s'escull per a que continui la història. En aquests moments a Goodnberg.cat podem trobar una vintena de llibres en actiu, que gràcies als tots els integrants del web van agafant forma.

A mesura que els llibres es van acabant es pengen a la mateixa web i queden a disposició de tothom. La web està disponible en quatre idiomes: castellà, català, anglès i italià. Coincidint amb aquest Sant Jordi, els responsables de Goodnberg han anunciat la intenció de fer un llibre col·laboratiu en català amb l'objectiu d'editar-lo en paper i destinar el guanys a una ONG catalana d'àmbit cultural.


Ja sabeu, si voleu explotar les vostres dots d'escriptor de manera on-li aquest és el vostre web
Amb col·laboració amb una altra web, Fusion de escritores, estan publicant un "Manual práctico para el escritor novel", que ara ja es pot descarregar complet.

Goodnberg.cat neix com un portal de desenvolupament cultura, que preten donar cabuda a totes aquelles persones que els encanta escriure, a aquelles persones que devoren llibres i pasen llargues hores de lectura. Amb aquest projecte, les persones a qui els agrada també escriure podran desenvolupar la seva habilitat i creativitat compartint-la amb altres persones tot el món, amb les qual tenen un interés comú: crear un llibre entre tots i per a tots.

Aquest portal dóna la oportunitat de veure les nostres pròpies històries impreses i llegides per centenars de persones, i és que la gràcia del projecte és que depen de tots els lectors i escriptors que té. D'ells depen 
que les històries segueixin o que pel contrari morin.

De ben segur que Goodnberg.cat ajudarà a la difusió d'aquells autors anònims que amaguen al seu darrere grans històries i imaginació i sense oportunitats d'aquestes mai podrien donar a conèxier.

Ja sabeu, si voleu explotar les dots d'escriptor que teniu amagades aquest és el lloc ideal per fer-ho, i és que com diu el lema del web"Si t'agrada escriure, si t'agrada llegir" està feta per tu.

Aquí us deixo l'enllaç al web.
http://www.goodnberg.com/index.php?opcion=com_goodnberg&view=homepage&idioma=es&template_view=1&show_ban=1&lang=es&option=com_goodnberg
Fins aviat i que tingueu un bon final de vacances!

dissabte, 16 d’abril del 2011

Fotografia de denúnica al llibre "Fotoperiodismo" d'Andy Steel

Només queda una setmana per a Sant Jordi, el dia de la rosa, però també del llibre. És per això que avui a periodismedecultura us vull parlar d'un llibre que em vaig comprar ara fa unes setmanes, i que aprofitant l'avinentesa , recomano a tots aquells amants de la fotografia i el fotoperiodisme per a que el regalin el 23 d'abril.

Es tracta de Fotoperiodismo d'Andy Steel, una recopilació de les millors fotos de 30 fotògrafs de reconeguda trajectòria. En ell hi podem trobar imatges d'una extrema duresa i cruesa, però d'altres molt tendres, que expliquen moments importants de la història o que són fragments de petites històries de gent normal i corrent.

A més a més de les fantàstiques imatges que mostra, cada foto està acompanyada amb informació per a que s'entengui millor el seu significat i context, així com unes línies de cada autor.

La temàtica de les fotografies? doncs de tot una mica, des dels conflictes de la història recent, fins a algunes de les catàstrofes naturals més brutals, passsant a algunes de les situacions més desesperançadores de la humanitat. Un seguit d'imatges impactants, però amb una gran bellesa, sempre amb el denominador comú de la fotografía com a mitjà de denúncia social.

Fotoperiodismo ens recorda que les imatges són quelcom més que simples moments de la realitat, són instants d'accions i comportaments als que el fotógrafs els vol donar vida, busquen provocar la resposta en l'espectador i que passin a parlar per tots aquells que no tenen veu.

Aquest llibre és un recull de fotografies que van servir per a  denunciar, i oferir la possibilitat de conèixer successos que pasaven a llocs remots del món. Imatges d'un fotoperiodistes que ens van ensenyar la cara més amarga del món, la que molts ens neguem a veure o escoltar.

Pel que fa a les imatges, cal dir que Fotoperiodismo es un llibre d'allò més acurat, però també ho és quant a les explicacions de cadascuna de les instantànies així com dels seus autors, un veritables professionals amb una càrrega vocacional present.

A continuació us deixo algunes de les imatges que podreu trobar en aquest llibre i una frase de l'autor.

Fins aviat!


Els fotoperiodistes són missatgers,
impulsors del canvi.
A través de les seves càmares podem
veure, olorar, escoltar, tocar, pensar i pot ser recapacitar”
Andy Steel